Durant la dècada de 1980, Barcelona va liderar el debat urbà sobre l’anomenat “projecte urbà”, una estratègia de disseny centrada en la proximitat entre l’arquitectura, l’espai públic i la infraestructura. D’una banda, amb la destacada teorització del professor Manuel de Solà-Morales (UR-Revista) i, d’una altra, amb una sèrie de transformacions urbanes a gran escala que van il·lustrar una pràctica internacionalment reconeguda. Des d’aleshores, han aparegut e escena nous enfocaments i nous paradigmes, tant a Barcelona com a l’estranger, composant una interessant pràctica de disseny que és el nucli d’aquest curs.

El projecte urbà es pot definir com un instrument de mediació entre la ciutat i l’arquitectura i, al mateix temps, constitueix una forma d’actuar i fer recerca. Una eina de disseny que és diferent tant de la planificació convencional com de la macroarquitectura, i que es dirigeix a concebre projectes de fragments operatius de la ciutat ben delimitats en l’espai i el temps. El projecte urbà reformula l’arquitectura dels elements i l’espai públic per generar una nova i més eficient urbanitat caracteritzada per la seva major “claredat i emoció”.

El curs comença amb un bloc teòric en què es formula una revisió crítica a través de l’anàlisi d’alguns projectes, principalment a Europa, que s’analitzaran i compararan per comprendre paradigmes dominants, estratègias principals i solucions de disseny significatives pel què fa a ecologia, infraestructura, activitats, edificis públics, barreja… El conjunt de l’anàlisi proporcionarà coneixements i eines per a una pràctica orientada al disseny.