Les ciutats de finals del segle xix es troben en una fase d’irreversible metropolització, i trobem en ella totes les ambigüitats que caracteritzen els moments de transició: en ambients urbans com els de Londres, París, Viena, Berlín, Sant Petersburg, Moscou, Chicago o Nova York, subjectes a imponents metamorfosi urbanístic-arquitectòniques, destaca la riquesa de les relacions entre el vell i el nou, en un context en el qual els signes del passat conviuen amb projeccions, a vegades temeràries, cap al futur.

El lloc de la interpretació es configura llavors com una intersecció de motius dispars: una veritable xarxa en la qual les possibles històries es multipliquen segons un recorregut crític en el qual la recerca haurà de fer interactuar diferents àmbits culturals: arts visuals, estètica, literatura, filosofia, arquitectura, urbanisme.

Ressaltar el fenomen “ciutat” com a lloc de reflexió i actuació ha significat distingir per tant un àmbit d’experiències pluridisciplinàries entorn del que es van articulant les diverses opcions de diferents intèrprets.