L’ornament com a camp de batalla. Les responsabilitats de l’arquitectura en el terror modern. Casos d’estudi: Gaudí, Loos, Le Corbusier, Mies.

  • PROFESSORAT

    Juan José Lahuerta

  • ECTS

    5

  • HORARI

    14.30 – 17.30h

Des dels seus orígens la modernitat ha privilegiat el treball intel·lectual contra el mecànic, la invenció contra el fer amb les mans, l’individual contra el col·lectiu, el “geni” contra l’artesà, el projecte contra el procés, l’instant contra el temps. Des de la meitat del segle XIX i fins a la fi de les avantguardes després de la II Guerra Mundial –és a dir, en coincidència plena amb l’auge i triomf del capitalisme imperialista-, el camp de batalla d’aquesta reivindicació va ser l’ornament. La “estructura” era considerada com l’expressió sincera de l’intel·lecte, mentre que l’ornament es convertia en alguna cosa afegida, una màscara que falsejava la veritat de l’estructura i de la qual s’havia de prescindir. El famós escrit d’Adolf Loos, símptoma on n’hi hagi del pensament modern en tants aspectes, no només arquitectònics, titulat “Ornament i delicte”, és la culminació d’aquest procés. Però la criminalització de l’ornament i dels quals el practiquen, no ocorre en un món neutre. Ben al contrari, forma part de l’època en la qual se succeeixen sense pausa alguns dels majors horrors viscuts per la humanitat, des del genocidi colonialista fins als camps d’extermini. En una època de devastació –en una època dominada pel prefix de negació de o des donis (ent en alemany, com per a entartung)- la des-ornamentació promoguda per les avantguardes no és un capritx, sinó que forma part essencial -estructural- dels grans processos de despossessió posats en marxa pel capitalisme sorgit de la segona revolució industrial. Eliminar aquest element d’intermediació entre l’ésser i el cosmos que és l’ornament és una peça bàsica, ben sinistra, dels processos del terror. Les avantguardes, i l’arquitectura en particular, abanderada de la des-ornamentació, tenen una gran responsabilitat en els horrors del segle XX. Res més allunyat de la paraula “cultura” que campeja en el títol d’aquest màster.

El curs presentarà l’altra cara, la cara fosca, de la història de l’arquitectura en el període del capitalisme triomfant. Dues línies esquemàtiques marquen en aquesta història. Una, derrotada (però ja veurem fins a quin punt), defensora de l’ornament: de Pugin, Ruskin o William Morris, que passa per teòrics com Owen Jones o Riegl, per corrents com, en general, el Art Nouveau, o per artistes tan diferents com Matisse o Rodin, i que culmina sens dubte en un arquitecte com Gaudí, epítom de la hiperornamentación. L’altra, dominant, enemiga de l’ornamentació, que inclou a teòrics com Semper, però també a tots els escrits pseudocientífics sobre la “degeneració” que van des de Max Nordau fins a l’exposició organitzada per les autoritats nazis sobre el Entartete “Kunst”, i la culminació del qual està constituïda per les figures de Loos i Le Corbusier, cadascú a la seva manera. Dos corrents que no són paral·leles, sinó que s’entrellacen sense parar.

En termes concrets el curs s’organitzarà en quatre parts que giraran al voltant de l’obra de quatre arquitectes: Gaudí (hiperornamentació), Loos (desornamentació), Le Corbusier (neteja -o nettoyage) i Mies (retorn paradoxal a l’ornamentació a través del material). Les obres escrites i construïdes d’aquests quatre arquitectes s’analitzaran segons l’ordre del títol del curs: arquitectura (és a dir, anàlisi de l’obra en concret), teoria (és a dir, anàlisi dels models i les fonts tant escrites com visuals) i crítica (és a dir, recepció de l’obra entre els contemporanis i la posteritat). Tot serà contemplat en el més ampli dels contextos.

Amb la col·laboració de la Càtedra Gaudí: https://catedragaudi.upc.edu

  • COMPARTIR:

La casa d’Adolf Loos a la Michaelerplatz de Viena decorada pels nazis cap a 1937

Totes les assignatures Línia Teoria, Història i Cultura